dimarts, 8 d’abril del 2008

Un petit Mozart a la play

Fa pocs dies enrere vaig veure l' "Amadeus" de Milos Forman.
Quan he vist aquest nen tocant d'aquesta manera m'ha recordat el bromista, esbojarrat, divertit i virtuós músic vienès. Per un moment m'he imaginat què faria un geni com Mozart en la època de la play, la wii, internet i totes les flipades que es fan avui en dia amb els ordinadors i les connexions amb teclat via MIDI.
Ja sé que molts direu que fer anar treient xipes aquest mando de la play amb forma de guitarra no pot comparar-se amb tocar un instrument de veritat. També ho crec jo. De la mateixa manera que crec que no es pot comparar escoltar una orquestra en directe amb escoltar una selecció d'instruments d'un banc de sons perfectament mesclada.
Però malgrat tot, el més essencial a l'hora de tocar música hauria de ser això: el joc. O no?
Publicat per a

5 comentaris:

carme ha dit...

Estimada Music Lady!
que bé saber q també et trobaré per aqui, aixi podrem compartir algo més que passadissos i classes....
també pots visitar-me tu al meu blog, on podrás coneixer una carme diferent a la que veus cada matí.... BONICA, UN PETONET.

9 d’abril del 2008, a les 4:13
Charly ha dit...

-¡Internet está acabando con la música!
O eso es lo que dicen los magnates del mundillo discográfico.
Sin embargo, como músico de afición creo que está pasando todo lo contrario. Las nuevas tecnologias nos permiten crear y distribuir nuestra propia música, sin tener que pasar por el tubo discográfico.
La música (y la creación artistica en general) cambia a pasos agigantados. Y si el precio es considerar una Play Station como instrumento musical, bienvenido sea.

9 d’abril del 2008, a les 8:55
Meta ha dit...

Sí, Carlos, en el món discogràfic sí que estic d'acord; però a nivell artístic, la música no té preu, tot i que, cada cop tenim noves eines, i en aquest cas jocs, que faran i ja estan fent canviar moltes coses. Crec que això és la gran revolució musical del s.XXI: l'enriquiment de l'art. Però tot i així hi ha coses que no tenen preu. Podràs imitar un instrument, però no el substiuïràs. Podríem comparar un Stradivàrius en directe amb el so d'un violí gravat digitalment?

9 d’abril del 2008, a les 12:24
Meta ha dit...

Hola Carmeta, què guapa la foto! Tens raó, et veig força diferent. Sí, la veritat és que és una bona manera de "visitar-se" i de conèixer gent nova, o d'altres maneres de ser de la "vella".
Una abraçada i fins aviat

9 d’abril del 2008, a les 12:29
Sergi ha dit...

Quan sentis com queda el disc de miserables ja em diràs si el digital no sona que t'hi cagues... jajajaja. Fins i tot el Cello sembla de debò... I t'asseguro que està tocat amb un carinyo com el qupe més. Benvinguts els mitjans si condueixen a un bon fi. I ara estan més a l'abast que mai.

10 d’abril del 2008, a les 7:33

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)